Dos mesos després



Retorno al bloc parlant d'un tema que, malgrat poc té a veure amb la intensa actualitat política, és del tot necessari parlar-ne: de maternitat; perquè tot el que envolta la nostra vida quotidiana té també una dimensió política, i de política se'n pot parlar també des de les sensacions, els sentiments, i les experiències i vivències personals.

He estat mare per segon cop tot just fa dos mesos, i he tingut de nou la sort de trobar-me amb unes magnífiques professionals a la xarxa pública sanitària on s'aposta clarament pel part respectat; a diferència del que passa a la privada, on a vegades es tracta la dona embarassada com una malalta, i el part com un acte mèdic gens natural. Més visites, més beneficis. Més medicalització, més intervencions, més beneficis, cap misteri. Situacions de violència obstètrica vers les dones de la que poc se'n parla ni es visualitza prou. Un cop superada l'etapa de l'embaràs, comença un nou repte, la maternitat.

Vint-i-quatre hores després de parir, ja a casa amb el nadó als braços, iniciem les tasques de la cura, unes responsabilitats enormes i una etapa plena de novetats vitals fins ara desconegudes.

La maternitat desitjada és una experiència fantàstica, una explosió d'amor inesperat que dia a dia creix de manera desorbitata. Però la maternitat, en el seu inici, també és clivelles als pits, inseguretats, pors, plors, i temors diversos pels quals les mares no hem estat preparades. Si a sobre, a aquestes novetats i preguntes, busques respostes al teu entorn proper, acostumes a trobar tot un reguitzell de tòpics que alimenten més les nostres inseguretats. "Segur que tens llet? Segur que agafa pes? Segur que...?"

El que sabem segur és que el patriarcat va destinar-nos les tasques de cura dels infants i de la llar, per garantir el control sobre les dones, per tenir-nos a casa, callades i sumises. Manifestar públicament qualsevol dubte que ens sorgeix davant el rol tradicionalment assignat al gènere femení pot resultar una ofensa col.lectiva, per aquest motiu, moltes vegades, callem per no evidenciar les nostres suposades febleses i no sentir-nos qüestionades. Són moltes les dificultats amb les que ens trobem, i pocs els recursos que s'hi destinen. En aquest sistema social on ser home (blanc i heterosexual) se situa en una posició de privilegi sobre les dones, cal organirzar-se, cal actuar de manera col.lectiva per restar poder a les concepcions que ens oprimeixen, que ens ofeguen.

És aquí on vull anar a parar, en la importància dels espais de dones. I vull centrar-me en aquesta fase de cura inicial, on els grups de lactància juguen un paper cabdal en l'empoderament de les dones.

A Sant Feliu tenim la sort de comptar amb una llarga trajectòria de suport a la lactància materna. Quan va néixer la Sofia ja vaig assitir en alguna ocasió, i amb l'Elna, he tornat a participar en el grup de lactància Alletem, coordinat per la Mireia i la Sharon des de fa uns anys. I amb aquest escrit vull agrair la seva labor i la seva feina, i la de les dones que hi participen i de les que les han precedit. Totes elles que de manera desinteresada duen a terme la poc reconeguda tasca de fer més fàcil i més senzilla la maternitat primerenca de moltes dones.

 "Aah, allà quedeu per donar el pit, oi?" "Vas al club antibiberones?" Aquestes són algunes de les afirmacions que m'he sentit, totes elles plenes d'una forta emprenta patriarcal on l'imaginari col.lectiu directament associa lactància a pit, sota una visió gens naturalitzada i sobretot sexuada del cos.

Doncs que sapigueu que en el grup de lactància, la lactància és l'excusa. La Mireia i la Sharon fan una labor exiquisida i professional de suport a moltes dones que es troben en una situació de desampara en diferents aspectes principalment sobre lactància, però també sobre criança, pels quals no existeix cap mena de recurs públic. Elles desenvolupen una veritable tasca de sororitat femenina i d'empoderanent amb dones que han/hem estat recentment mares i que no trobem respostes a preguntes i a problemàtiques senzilles del nostre dia a dia.

Trencar amb aquestes dinàmiques no és senzill, i a Alletem es trenquen mites, se salten barreres, es comparteixen experiències, es donen les eines per decidir lliurement què és millor per nosaltres i pels nostres nadons, repeteixo, lliurement, sense apriorismes, es crea xarxa, es creix com a mare i com a dona. Sortim d'allà amb els dubtes sobre lactància resolts, però sobretot sortim més fortes i més unides. Gràcies Mireia, gràcies Sharon per dedicar part de la vostra vida a la millora de la quotidianitat de les dones.


Aquesta forma de treballar és necessària en tots els àmbits de la nostra vida, quan les dones passem de la competició a la cooperació, el patriarcat retrocedeix. En totes les lluites quotidianes hem de tenir present que qualsevol grup de dones, formal o informal, ens serveix per enaltir la tasca de les heroines del dia a dia que totes nosaltres som, i que fem moure el món.


Comentarios

Entradas populares