Cada día és 25 de novembre

Avui, 25 de novembre, és el Dia Internacional per a l’Eliminació de les violències masclistes. Un dia de visibilització i reivindicació de la lluita contra la violència masclista, que és la que patim les dones simplement pel fet de ser-ho. En definitiva, una violació flagrant i constant dels drets humans del 50% de la població.

En un context marcat per les desigualtats socials que la pandèmia ha agreujat, és més important que mai garantir el dret de les dones a desenvolupar un projecte de vida autònom i independent, lliure d'obstacles i de violències masclistes.

A Sant Feliu la lluita contra les violències masclistes és una lluita diària que ve de lluny. És un orgull recordar que vam ser un dels primers municipis a crear serveis específics adreçats a dones com el Servei d'Informació i Atenció a les Dones (SIAD), que des del 2018 va ampliar els serveis per atendre no només a les dones en situació de violència masclista, sinó també, si s'escau, als seus fills i filles.

L'Ajuntament també ha impulsat la creació d’un Servei especialitzat d'Atenció a la Víctima (SAV), una sèrie de formacions relacionades amb la violència masclista i la mediació ciutadana per a agents de la Policia Local; i un protocol d’abordatge de l’assetjament, les agressions sexuals i lgtbifòbiques als espais públics d’oci de Sant Feliu.

També tenim un programa pioner, la Xarxa de dones mentores, que vertebra una xarxa comunitària fora dels serveis institucionals, amb una mirada feminista per empoderar les dones entre iguals. 

Aquestes i d’altres accions reforcen una xarxa assistencial amb el conjunt d'àrees i departaments de l’Ajuntament, i unifiquen els esforços dels i les agents locals, en un enfocament coordinat i integral contra les violències masclistes.

Però encara queda molt per fer! Especialment, cal aprofundir en les polítiques de prevenció de les violències masclistes, prioritzar aquelles adreçades a la comunitat educativa, i aprofundir en la coeducació com una eina transformadora, duent a terme actuacions que involucrin les famílies, per tal d'estendre la corresponsabilitat de la prevenció a tots els agents educatius.

Per poder avançar en l’eradicació de la violència masclista, és més necessari que mai que el Govern de la Generalitat i concretament la Conselleria d’Igualtat i Feminismes, transfereixin els recursos econòmics suficients als Ajuntaments, per al desenvolupament de les polítiques locals contra aquesta xacra; doncs som l’administració més propera a la ciutadania i aquesta proximitat en els casos de violència, és fonamental.

Per això, necessitem governs que posin al centre la vida de la gent. I no és el que està passant a Catalunya. En els últims 10 anys, s'ha reduït un 20% la despesa social. A més, els lloguers i els preus dels habitatges cada cop són més cars…. per no parlar de la Sanitat Pública, amb una atenció primària col·lapsada i llargues llistes d’espera.

Tot això fa que moltes persones que pateixen violències masclistes no puguin construir la seva vida lluny d’aquesta violència. I esdevé més important que mai reclamar que, davant les violències masclistes, cal oferir drets i condicions de vida dignes per a que tothom pugui desenvolupar el seu projecte de vida en llibertat i autonomia.

Aquesta és, entre d’altres, la voluntat dels avenços legislatius del Ministeri d’Igualtat del govern central, liderat per Irene Montero. La Llei del Sí es Sí, és garantia de protecció davant de la violència: Centres de Crisi 24h, atenció integral, equiparació de drets per a dones víctimes de violències sexuals, i un llarg etc. I si a l’extrema dreta li molesta, és que anem pel bon camí.

Una extrema dreta que clarament considera al feminisme com el seu pitjor enemic. És possible que tinguin raó, perquè com deia la gran Nina Simone: la llibertat és l’absència de por. I les dones reclamem no tenir més por per poder ser lliures. 

El que va passar l’altre dia al Congrés amb la Irene Montero no és una simple bronca, tal com ella mateixa ja va explicar. No va ser un comentari desafortunat. El que va passar l’altre dia al Congrés és violència política, un tipus de violència que patim massa sovint les dones que exercim un càrrec públic.

Per tant, vull acabar el meu article agraïnt a la Ministra d’Igualtat la seva tasca valenta i compromesa amb el feminisme. Irene; ladran, luego cabalgamos. I això no hi ha qui ho pari!